“Cal establir mesures per frenar el consum”
Tinc 54 anys. Britànic. Dirigeixo el Grup d'Investigació sobre Estils de Vida, Valors i Medi Ambient (Resolve), que assessora polítics britànics. Separat, tinc tres fills. L'estructura econòmica actual no serveix ni a la societat ni al planeta. Sóc un agnòstic devot.
Avui la prosperitat és inseparable del creixement econòmic, de l'expansió constant.
Preu per preu, sabates grosses.
Per mi això no és prosperitat i a sobre aquest model no funciona.
Defineixi'm prosperitat.
Necessitem unes condicions materials per viure bé: menjar, cases condicionades, roba... Però més enllà d'això, la prosperitat té a veure amb la salut, les bones relacions, el fet de pertànyer a una comunitat dotada de vitalitat, tenir confiança en el futur i un sentiment de propòsit en la vida.
Això és filosofia, no economia.
S'equivoca, a banda que acumular i consumir no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament; de fet, la crisi que ara vivim és la conseqüència d'aquest sistema insostenible.
Basat en el crèdit i el deute.
Amb aquesta obsessió de buscar el creixement, el que hem aconseguit és minar el creixement i la sostenibilitat del sistema. El sistema és insostenible des del punt de vista ecològic, i inestable des del punt de vista financer.
Com s'ha de fer, per escapar-se del creixement sense enfonsar l'economia?
En el sistema actual, és impossible: si el creixement s'atura, el sistema s'enfonsa.
I doncs?
Proposo prosperar (en el sentit que dèiem abans) sense créixer, un model macroeconòmic que permeti estabilitzar l'economia. Per fer-ho hem de tenir en compte on invertim els diners. Digui'm què és la inversió?
...?
La relació entre el present i el futur: protegir els valors que tenim ara perquè hi continuïn sent en el futur; amb aquesta premissa, els objectius d'inversió serien els que permeten mantenir les condicions socials, els valors ecològics i l'estabilitat.
Així, doncs, caldria reformar els mercats financers.
Efectivament, i replantejar-se quin és l'objectiu d'una empresa.
Fins avui, fer diners.
Doncs han de produir més serveis que objectes: salut, educació, serveis socials, lleure, cultura, protecció d'espais verds, construcció d'espais comunitaris...
Però tot això vol diners.
Però també generaria ingressos, si els mercats de capitals hi apostessin. El problema és que l'economia actual menysté les empreses que es basen en el servei. Jo en dic el sector Ventafocs (que abans de ser princesa feia feines domèstiques útils no remunerades). Si el comparem amb una altra mena de sector empresarial no li veiem tant potencial de creixement.
Bé..., és que no en té.
S'hauria de permetre que aquest sector de l'economia anés al ball, perquè produeix serveis en comptes de materials, i proporciona una ocupació que té sentit per a la gent i amb un impacte mediambiental molt baix.
Fóra bonic, sí.
Ja sé que és complicat, perquè els beneficis que dóna aquest sector no són ràpids i per tant requereixen una inversió a llarg termini, comunitària... Permetria que la gent invertís en una cosa carregada de sentit, i més segura.
...
Aquesta mena de fons, que ja existeixen a petita escala, menys exposats als mercats financers, toleren més bé l'impacte que pugui produir una crisi financera.
Però l'educació, la salut..., no és una inversió, és una despesa.
Sí, un sector anticompetitiu, un forat per on marxen els diners. No li sembla patològic considerar el sector més important de present i de futur d'aquesta manera?
Hi ha algú que hi hagi apostat?
Noruega ha finançat sàviament en aquest sector Ventafocs aprofitant els recursos que ingressa pel petroli, i això els ha permès avançar d'una economia insostenible cap a un model sostenible.
D'acord, però els diners han sortit del petroli, brut, brut.
Proposo incrementar les inversions ambientals i desplaçar l'atenció de la despesa privada cap a la despesa pública, al mateix temps que s'estableixin restriccions fortes del consum de recursos. Cal apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació, establir una renda bàsica universal i també estipular mesures per frenar el consum.
Això fa por, però quines mesures?
Restriccions sobre la publicitat, i una redistribució dels ingressos i de l'ocupació mitjançant la reducció d'hores laborals.
I com reformaria l'estructura dels mercats financers?
Implicaria no només regular-los, sinó també alimentar les petites estructures financeres perquè puguin donar crèdits tous a les comunitats, és a dir que el petit sector empresarial també hi estaria implicat. Finançar una indústria que ja està buscant inversió ètica, que té en compte l'impacte mediambiental i social i que permet que la gent inverteixi en una economia real i útil per a la societat.
Què més?
Als polítics se'ls comencen a esgotar les idees, pretenen reduir el deute reduint la despesa social, la qual cosa fa decréixer l'economia i s'acaben perdent llocs de treball. Cal avançar cap a una estratègia a llarg termini que reformuli el sistema econòmic.
“Un estrany al regne”
Com a comissionat d'Economia del Govern britànic, el 2009 Jackson va presentar un informe a Gordon Brown per a la reunió convocada amb els líders del G-20. Aquest informe proposava una economia estable, sense creixement, que eviti tant l'ensorrada financera com l'ecològica. Cap líder no se'l va mirar, però va ser l'informe més descarregat pels analistes financers. Prosperidad sin crecimiento (editat per Icaria i Intermón Oxfam) s'ha traduït a 30 llengües i defensa que viure bé en un planeta finit no pot consistir a consumir cada vegada més i acumular cada vegada més deute. La prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l'economia s'hi ha d'adaptar.
IMA SANCHÍS
