dijous, 26 de gener de 2012

JOANNA BOURKE, historiadora de la violència, la guerra, la violació i el dolor

“Sigueu més femenins i sereu menys violents 
i més feliços”



Edat? Em diverteixo creixent, però ja no em conformo a descriure la realitat, com abans: ara la vull millorar. Vaig néixer a Nova Zelanda, però vaig créixer a Haití: hi vaig aprendre què és la violència vivint-la. El dolor ens revela coses de nosaltres mateixos.  Col·laboro amb el CCCB. 



Mirem ara el vídeo de soldats dels EUA orinant sobre els cadàvers d'iraquians abatuts?
No cal.

Podem veure'l cada dia a totes hores: això ens fa més bones persones?
És que no el veiem: el consumim. No és una mirada responsable sobre una salvatjada que passa de la indignació a l'acció...

Tant de bo.
...sinó un consum banal d'imatges per satisfer la nostra curiositat i instints.

Veiem aquest vídeo com un videojoc?

A còpia de consumir imatges reals de brutalitats convertim qualsevol indici d'indignació en indiferència. Al final, contemplar atrocitats ens fa canalles.

Doncs cada cop és més fàcil filmar-les.
I em preocupa: quin soldat no voldrà filmar la degolladissa amb el mòbil? Serà una exhibició de misèries que ens tornarà miserables.

Per què ho diu tan segura?

Sóc historiadora del dolor, la guerra, l'abús, la violació... Es recorda d'Abu Graib?

Imatges de tortura a l'Iraq.
Però la majoria no les va veure per jutjar-les sinó que les va consumir banalment. No ens interessava defensar la dignitat humana, perquè si hagués estat així, la segona tongada de fotos també ens haurien interessat. I, en canvi, gairebé ningú no les va publicar, perquè la notícia ja s'havia consumit.

Alguns periodistes creuen que mostra la barbàrie ajuda a impedir-la.
La història mostra que no és cert. He dedicat la vida a la història de la guerra, la violència i el dolor.

Per què?
El meu pare era metge i vam construir un hospital a Haití, on vaig créixer i vaig veure-hi barbaritats. Però no només les vèiem, les combatíem. Per això vaig estudiar la violència i també perquè no hi havia cap dona historiadora de la guerra i vaig creure que hi aportaria alguna cosa.

Ho ha fet.

Després em vaig apassionar amb la lectura de les cartes de soldats anònims a les seves dones, als fills, a les mares. La història dels sense història: més interessant que l'oficial.

Per exemple...
Recordo l'amo d'una botiga de Londres reclutat per al front, hi comet crueltats horroroses i després escriu amb tendresa unes cartes dolces i profundes a la dona i als fills.

Els humans som capaços d'això.
Li donaria la raó si tots els soldats sempre es comportessin com a bèsties sense escrúpols, però per què en les mateixes circumstàncies uns són persones i d'altres actuen com a torturadors o ultratgen cadàvers?.

...?
Em nego a acceptar -com els candidats republicans a la Cas Blanca- que orinar-se sobre un cadàver formi part de les inevitables coses de la guerra. És una covardia i una falta de disciplina:en primer lloc dels vexadors de cadàvers i després d'uns comandaments incapaços d'imposar-la.

Exhibir la violació també ens fa indiferents a la seva vilesa?

Em temo que es repeteix l'anterior paradoxa dels vídeos: hi ha hagut campanyes massives de conscienciació i la legislació ha avançat molt, però no tots nosaltres.

Per què no?
Les lleis han progressat més que les persones: fins als anys setanta al Regne Unit era legal que un marit violés la seva dona. I avui la majoria de les violacions continuen produint-se en el matrimoni, en la família i entre amics i coneguts. Només una petita part les cometen estranys.

Per què creu que és així?
Perquè la víctima que denuncia continua arruïnant la seva vida. Una enquesta del 2010 va revelar que una de cada tres britàniques creia que en una violació la víctima sempre tenia almenys una part de la culpa.

Què proposa vostè?

Les lleis han millorat, però no les consciències. Ara només avançarem amb una revolució de les consciències. Per això demano la complicitat dels homes per assumir una part dels valors femenins. Sigueu més femenins i sereu menys violents i més feliços.

Escriu una història universal del dolor: què li'n fa més mal?
Celebro els avenços de la ciència i els analgèsics, però també observo que hem reduït el dolor a símptoma localitzable i liquidable: a pures molècules.

I això és dolent?
El dolor durant segles va ser també una veu que et revelava coses de tu mateix. El dolor parlava de tot l'ésser malalt i tenia sentit i de vegades transcendència. Per a alguns era una manera de parlar amb Déu o fins i tot un passaport cap a l'eternitat.

Francament: no ho trobo a faltar.

Em sap greu la pèrdua d'aquesta part del dolor revelador. El doctor escoltava tot l'ésser del pacient i no es limitava a diagnosticar-ne només la part malalta.

Com que el dolor no tenia remei, s'hi buscava un significat...

Jo crec que encara el té. Però se silencia amb la despersonalització de la medicina. El metge ja no vol sentir el pacient queixar-se; això destorba la diagnosi, perquè ja no li interessa tot el pacient com a persona, només el seu fragment malalt. I nosaltres no som fragments sinó éssers únics.

No és millor avui que es pateix menys?

El dolor en conjunt no ha disminuït, perquè avui es fan intervencions que abans ni s'haurien intentat.



“Dones guerreres”

Accepto el consell de la brillant assagista Joanna Burke per evitar les agressions sexistes: "Sigues més femení", però no comparteixo la tesi que ser-ho em faria menys violent. No cal evocar, com Sarkozy, Joana d'Arc, per entendre que el poder no té sexe. Per això, feminitzar-nos no ens farà millors si això comporta concentrar l'autoritat en femelles alfa. No és el sexe sinó l'existència de contrapoders el que evita l'abús d'autoritat. Per això crec que, quan elles tenen el poder d'iniciar una guerra -vegeu la pel·lícula sobre Thatcher- no es neguen a causa del seu sexe a declarar-la. I les línies que la mateixa Bourke dedica a les violacions perpetrades per dones en donen fe.



LLUÍS AMIGUET