dijous, 9 de febrer de 2012

TIM JACKSON, professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey

“Cal establir mesures per frenar el consum”



Tinc 54 anys. Britànic. Dirigeixo el Grup d'Investigació sobre Estils de Vida, Valors i Medi Ambient (Resolve), que assessora polítics britànics.  Separat, tinc tres fills. L'estructura econòmica actual no serveix ni a la societat ni al planeta. Sóc un agnòstic devot. 



Avui la prosperitat és inseparable del creixement econòmic, de l'expansió constant.
 
Preu per preu, sabates grosses.
Per mi això no és prosperitat i a sobre aquest model no funciona.

Defineixi'm prosperitat.
Necessitem unes condicions materials per viure bé: menjar, cases condicionades, roba... Però més enllà d'això, la prosperitat té a veure amb la salut, les bones relacions, el fet de pertànyer a una comunitat dotada de vitalitat, tenir confiança en el futur i un sentiment de propòsit en la vida.

Això és filosofia, no economia.
S'equivoca, a banda que acumular i consumir no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament; de fet, la crisi que ara vivim és la conseqüència d'aquest sistema insostenible.

Basat en el crèdit i el deute.

Amb aquesta obsessió de buscar el creixement, el que hem aconseguit és minar el creixement i la sostenibilitat del sistema. El sistema és insostenible des del punt de vista ecològic, i inestable des del punt de vista financer.

Com s'ha de fer, per escapar-se del creixement sense enfonsar l'economia?
En el sistema actual, és impossible: si el creixement s'atura, el sistema s'enfonsa.

I doncs?

Proposo prosperar (en el sentit que dèiem abans) sense créixer, un model macroeconòmic que permeti estabilitzar l'economia. Per fer-ho hem de tenir en compte on invertim els diners. Digui'm què és la inversió?

...?
La relació entre el present i el futur: protegir els valors que tenim ara perquè hi continuïn sent en el futur; amb aquesta premissa, els objectius d'inversió serien els que permeten mantenir les condicions socials, els valors ecològics i l'estabilitat.

Així, doncs, caldria reformar els mercats financers.
Efectivament, i replantejar-se quin és l'objectiu d'una empresa.

Fins avui, fer diners.
Doncs han de produir més serveis que objectes: salut, educació, serveis socials, lleure, cultura, protecció d'espais verds, construcció d'espais comunitaris...

Però tot això vol diners.

Però també generaria ingressos, si els mercats de capitals hi apostessin. El problema és que l'economia actual menysté les empreses que es basen en el servei. Jo en dic el sector Ventafocs (que abans de ser princesa feia feines domèstiques útils no remunerades). Si el comparem amb una altra mena de sector empresarial no li veiem tant potencial de creixement.

Bé..., és que no en té.
S'hauria de permetre que aquest sector de l'economia anés al ball, perquè produeix serveis en comptes de materials, i proporciona una ocupació que té sentit per a la gent i amb un impacte mediambiental molt baix.

Fóra bonic, sí.
Ja sé que és complicat, perquè els beneficis que dóna aquest sector no són ràpids i per tant requereixen una inversió a llarg termini, comunitària... Permetria que la gent invertís en una cosa carregada de sentit, i més segura.

...
Aquesta mena de fons, que ja existeixen a petita escala, menys exposats als mercats financers, toleren més bé l'impacte que pugui produir una crisi financera.

Però l'educació, la salut..., no és una inversió, és una despesa.

Sí, un sector anticompetitiu, un forat per on marxen els diners. No li sembla patològic considerar el sector més important de present i de futur d'aquesta manera?

Hi ha algú que hi hagi apostat?
Noruega ha finançat sàviament en aquest sector Ventafocs aprofitant els recursos que ingressa pel petroli, i això els ha permès avançar d'una economia insostenible cap a un model sostenible.

D'acord, però els diners han sortit del petroli, brut, brut.
Proposo incrementar les inversions ambientals i desplaçar l'atenció de la despesa privada cap a la despesa pública, al mateix temps que s'estableixin restriccions fortes del consum de recursos. Cal apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació, establir una renda bàsica universal i també estipular mesures per frenar el consum.

Això fa por, però quines mesures?

Restriccions sobre la publicitat, i una redistribució dels ingressos i de l'ocupació mitjançant la reducció d'hores laborals.

I com reformaria l'estructura dels mercats financers?
Implicaria no només regular-los, sinó també alimentar les petites estructures financeres perquè puguin donar crèdits tous a les comunitats, és a dir que el petit sector empresarial també hi estaria implicat. Finançar una indústria que ja està buscant inversió ètica, que té en compte l'impacte mediambiental i social i que permet que la gent inverteixi en una economia real i útil per a la societat.

Què més?
Als polítics se'ls comencen a esgotar les idees, pretenen reduir el deute reduint la despesa social, la qual cosa fa decréixer l'economia i s'acaben perdent llocs de treball. Cal avançar cap a una estratègia a llarg termini que reformuli el sistema econòmic.



“Un estrany al regne”

Com a comissionat d'Economia del Govern britànic, el 2009 Jackson va presentar un informe a Gordon Brown per a la reunió convocada amb els líders del G-20. Aquest informe proposava una economia estable, sense creixement, que eviti tant l'ensorrada financera com l'ecològica. Cap líder no se'l va mirar, però va ser l'informe més descarregat pels analistes financers. Prosperidad sin crecimiento (editat per Icaria i Intermón Oxfam) s'ha traduït a 30 llengües i defensa que viure bé en un planeta finit no pot consistir a consumir cada vegada més i acumular cada vegada més deute. La prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l'economia s'hi ha d'adaptar.



IMA SANCHÍS



dimecres, 8 de febrer de 2012

CATHERINE HAKIM, sociòloga, neofeminista i autora de "Capital erótico"

“La bellesa s'hereta; l'atractiu... treballeu-vol-el!”



He dedicat la meva vida a lluitar contra la discriminació de la dona, inclosa la de les feministes puritanes que ens neguen el poder d'utilitzar el nostre capital eròtic. Sóc britànica, però admiro el feminisme carnal francès i llatí. Casada.  Crec en el poder de la bona perruqueria. 



La meva millor amiga la va acomiadar un banc de la City.

Sempre és un drama.
Li vaig preguntar què faria per trobar una altre feina.

Es va posar a estudiar un màster?
Va anar a la perruqueria; es va comprar roba i sabates; es va fer una manicura; es va posar un tint formidable (la veritat és que en portava un de barat); i es va aprimar uns quilets....

I...?
Sóc doctora en Sociología a la London School of Economics i després d'una vida dedicada a l'emancipació de la dona, li vaig aconsellar que augmentés el capital intel·lectual -i ho continuo aconsellant sempre- i ella, a més, va incrementar el capital eròtic. Va tenir èxit.

Per què li va resultar tan xocant?

Perquè tota una tradició de feminisme purità s'ha entossudit a negar el que és evident: ser atractiva et dóna poder.

I aquest poder molesta?
Al feminisme purità li fa por, per influència patriarcal, que sapiguem utilitzar aquest poder. Jo vaig decidir estudiar-lo. Vaig voler descobrir els seus mecanismes: com ens dona poder ser atractives, glamuroses i... sexis!

Jo també m'hi apunto!
Benvingut! La cosmètica masculina creix en plena crisi. Vaig dirigir una investigació sobre l'atractiu dels presidents de grans multinacionals suïsses...

I...?
A Occident un de cada quatre homes és atractiu, però entre els presidents, eren quatre els atractius per cada mediocre. Vaig demostrar que el teu atractiu personal -el teu capital eròtic- s'acaba transformant en èxit professional, polític i social.

No ha estat sempre així?
No tant. L'acumulació de capital eròtic decideix i decidirà cada vegada més. Perquè, en l'economia d'antany, no era tan important ser atractiu, ja que no estava tan terciaritzada; el sector serveis no era hegemònic com ara i que creessis valor no depenia tant de les relacions personals.

L'atractiu no feia l'agricultor.
I recordi la piràmide de les necessitats: ja hem superat el nivell de la supervivència, així que l'aparença és cada vegada més decisiva. A més, en la nostra societat multipantalla, la foto, la imatge: presència i telepresència compten per a tots a tota hora i lloc. Tenia foto quan va començar?.

Llavors ningú no firmava amb foto.
Avui el seu pentinat de la foto també decideix -per bé o per mal- si el llegeixen o no.

No sé si alegrar-me'n...
És el que hi ha! No sigui com els que ho neguen per narcicisme... ¿Potser creu que és tan atractiu, vostè, que no necessita cuidar-se com tots? Sigui humil i treballi-s'ho!.

Injust: ser guapo és loteria genètica.
Parlo d'atractiu i no de bellesa. La bellesa és simple absència d'imperfecció: és freda i només depèn de la teva herència genètica, però l'atractiu és una cosa personal, que aconsegueixes més enllà de la teva genètica.

La genètica és una dictadura aleatòria.
El repartiment d'intel·ligència és més aleatori i injust encara que el de bellesa. Més de la meitat del talent és heretat; l'atractiu personal depèn abans que res de tu mateix.

Defineixi capital eròtic.

Depèn de sis factors: l'obvi és la bellesa facial -s'hereta, però també es conrea- i la corporal, que inclou, per exemple, els andamis, i aquest sí que són un exercici de pura voluntat. El tercer és el bon gust a presentar -en el vestir, el pentinat i en mil altres detalls- els atractius físics esmentats.

Neixes amb bon gust o te'l fas?
Les dues coses. El quart factor és la vitalitat: aquesta energia que dónes als altres...

Hi ha qui només l'absorbeix.
Perquè només parla de si mateix; res menys atractiu que començar-ho tot amb un "jo...".

És parlar de qui més coneixes...

Ser interessant és interessar-se pels altres! El cinquè és saber-ho fer: cortesia, maneres. Des de fer servir tovalló fins a la subtil diferència amb què deixes lluir en una xerrada fins i tot a qui creus menys brillant que tu.

Això es ser mooooolt simpàtic!
És l'essència de l'atractiu personal: estar pels altres. La persona atractiva arriba a una reunió, a la feina, a una cita, i pensa: "Què els puc aportar?" I aquella altre persona a qui no trucaran mai més és la que calcula des d'abans d'arribar: "Què puc treure de cadascú dels que hi ha aquí?".

Ser atractiu inclou maquillar-se?
Maquillar-se és un acte generós: si vols que et cuidin, comença per cuidar-te tu per després poder-los cuidar millor a tots.

S'ha deixat -crec- el sisè element.

L'atractiu sexual, sens dubte. Compta en la intimitat, però també com a possibilitat o promesa en totes les relacions.

Vostè és una sexista?

Sóc realista. Hi ha feministes que t'acusen de sexista només per admetre la realitat del sexe: són puritanes disfressades de progres. Creuen que per reprimir l'erotisme, l'eliminaran. Aprenguem a utilitzar-lo com l'energia positiva que és!

Ai, que em posa en un embolic!
Ja hi estic acostumada! Admiro Simone de Beauvoir -i Christine Lagarde: educació exquisida, intel·lectual charmante: com llueix les seves joies!-. L'erotisme és una força a favor de les dones. I ella ho sap utilitzar.

Li diran frívola, lleugera, banal...

També hi estic acostumada: el masclisme i el feminisme puritans només considera "seriós" que siguem monges. Progres i feministes, però monges.




“Bellesa i sentit”

Catherine Hakim ha patit el boicot del feminisme purità anglosaxó des que va negar que el maquillatge, la faldilla i fins i tot unes mitges de reixeta arrosseguin a l'infern sexista i va demostrar que, molt al contrari, són font d'energia positiva i legítima per a les dones d'aquest segle. La mateixa Catherine, en pren nota, perquè la trobo més atractiva, assertiva i charmant avui que quan la vaig entrevistar fa tres anys a la London School f Economics. El feminisme malvestit dubtava llavors entre combatre-la amb tota la seva artilleria com a heretge o ignorar-la per frívola i desencaminada. Crec que el que és assenyat és escoltar-la i anar a comprar -si més no- una crema hidratant.



LLUÍS AMIGUET



dilluns, 6 de febrer de 2012

IRINA MATVEIKOVA, metgessa especialitzada en Endocrinologia i Nutrició Clínica

 “Tenim dos cervells: el del cap i el de l'estómac”



Tinc 46 anys. Vaig néixer a Rússia. He viscut a Polònia, Praga i Alemanya.  Des del 2003 visc a Madrid. Casada, tinc un fill (23). Els polítics s'han d'involucrar més en la vida ciutadana -sentir-se ciutadans- i els ciutadans més en la política. Som petites parts de Déu.



El meu estómac és intel·ligent?
Completament, és una xarxa extensa de neurones (100 milions) interconnectades.
Un segon cervell?
Sí, la seva estructura neuronal té la capacitat de produir i alliberar els mateixos neurotransmissors, hormones i molècules químiques que produeix el cervell superior.

La panxa té emocions?
Al sistema digestiu es produeix i s'emmagatzema el 90% de la serotonina del cos; la seva funció és essencial: absorció, aportació nutricional i moviments musculars. És la mateixa serotonina que en un 10% es crea al cervell superior i del qual depèn el benestar.

La famosa hormona de la felicitat la tenim a l'estómac?

Sí, per això hem d'escoltar més el sistema digestiu. De com sentim les tripes en depèn el nostre ànim, Si aprenem a escoltar-ne els senyals estarem més sans, perceptius i equilibrats.

Des de la digestió podem influir en les nostres emocions?
Hi ha una relació contínua d'intercanvi d'informació entre tots dos cervells. Un exemple: un restrenyiment crònic pot suposar una falta de serotonina, ens converteix en pessimistes i baixa la libido.

Així si cuides l'estómac pots millorar l'estat d'ànim.

Exacte. Si comences a reconnectar, sentir, entendre el que se't posa malament, ser conscient del que menges i com ho fas, al cap de quinze dies notes un canvi. La gent que escolta les tripes, que es fa massatges i que sap menjar, transmet més equilibri, comprensió, paciència i són més intuïtius.

¿...?
Si cuidem, i relaxem l'abdomen les neurones estomacals produeixen benzodiazepines, les molècules que utilitzem com a ansiolítics per relaxar i induir el son i per descontracturar els músculs.

I si no el relaxem?
Hi ha moltes substàncies químiques que produïm i que si no som capaços d'alliberar ens fan manifestar depressió, ansietat o cansament crònic.

Doncs digui'm com s'alliberen.
Començant amb petits canvis: menjar bé i amb pau. Anar al lavabo sense pressa, uns 15 minuts. L'intestí es mou un centímetre cada minut, és una ona de moviment muscular lenta, tranquil·la i equilibrada, cal respectar-lo.

D'acord.

És molt beneficiós fer un automassatge a la panxa, moviments molt suaus començant pel costat dret i avançant en el sentit de les agulles del rellotge; això relaxa el sistema digestiu. Fer diàriament deu minuts d'estiraments.

Què més?A mitja tarda, quan apareix el cansament respirar amb la panxa durant deu minuts. Un got d'aigua calenta en dejú amb unes gotetes de llimona o menta activa la funció muscular de l'estómac, vesícula i intestí. De tant en tant és aconsellable fer un cap de setmana de depuració a còpia de batuts de verdures. I fer exercici regularment.

Del sistema digestiu també en depèn la pell.
El sistema digestiu representa el 70% de les defenses. Si menges malament, tens molt restrenyiment o gastroenteritis, infeccions, o prens molts antibiòtics, es trastorna tot el trànsit, és a dir, la funció de filtrar, defensar, eliminar i absorbir.

Ja ho entenc.
Quan aquest sistema depuratiu, el més gran del cos, funciona malament, un altre òrgan, com la pell, n'agafa la funció. Les conseqüències són dermatitis, psoriasi, acne, pell atòpica, taques... símptomes que en un 80% tenen l'origen en la intoxicació interna.

Alimentar-se malament fa envellir?

Hi ha una connexió directa entre l'envelliment precoç, els processos degeneratius de pell i articulacions, i la salut de l'estómac.

En què, concretament?
Ja ho va estudiar Ilià Métxnikov, premi Novel de Fisiologia i Medicina el 1908; la fermentació pútrida a l'intestí és la raó principal de l'envelliment precoç. I el restrenyiment i la putrefacció proteica estan vinculats al desenvolupament del càncer i als processos degeneratius sistèmics prematurs.

Té cap solució?
Si la cel·lula està ben nodrida i hidratada i manté adequadament el procés d'eliminació i desactivació de les toxines i dels radicals lliures pot ser jove i activa durant molt de temps.

Cal rentar l'intestí?

Amb la vida que tenim (sedentària, estressada, alimentació amb poc control de qualitat...) no eliminarem tot el que ingressem i per tan absorbim toxines, patim putrefacció, inflamació, intoxicació i les defenses baixen. Fer hidroteràpia de còlon una vegada a l'any és molt recomanable.

Cap altre consell?
Jo recomano als pacients que de tant en tant, durant un mes, retirin de la dieta el blat, el sucre, els lactis i l'alcohol; i fora també els cereals, el llevat de l'arròs, la civada i una mica de sègol. El 80% dels pacients que tracto resulta que són intolerants al blat. Descansar de menjar blat és una manera de purificar-se.



“L'univers interior”

Llegint Inteligencia digestiva (La Esfera de los Libros) m'assabento que la capacitat del meu estómac de generar àcid clorhídric pot arribar a nivells industrials i que el meu suc gàstric pot dissoldre un tros de metall, i el plàstic, en poques hores. M'assabento que tenim un "estat microbià" intel·ligent amb regles i divisions socials a les entranyes. "Almenys 400 soques que necessiten menjar i que produeixen subproductes beneficiosos o tòxics i ens poden ajudar a elevar les defenses o reduir-les".
A la seva clínica de salut digestiva de Madrid i a la consulta a Barcelona (www.inteligenciadigestiva.com) Matveikova enfoca els problemes digestius amb una visió holística.



IMA SANCHÍS



dijous, 26 de gener de 2012

JOANNA BOURKE, historiadora de la violència, la guerra, la violació i el dolor

“Sigueu més femenins i sereu menys violents 
i més feliços”



Edat? Em diverteixo creixent, però ja no em conformo a descriure la realitat, com abans: ara la vull millorar. Vaig néixer a Nova Zelanda, però vaig créixer a Haití: hi vaig aprendre què és la violència vivint-la. El dolor ens revela coses de nosaltres mateixos.  Col·laboro amb el CCCB. 



Mirem ara el vídeo de soldats dels EUA orinant sobre els cadàvers d'iraquians abatuts?
No cal.

Podem veure'l cada dia a totes hores: això ens fa més bones persones?
És que no el veiem: el consumim. No és una mirada responsable sobre una salvatjada que passa de la indignació a l'acció...

Tant de bo.
...sinó un consum banal d'imatges per satisfer la nostra curiositat i instints.

Veiem aquest vídeo com un videojoc?

A còpia de consumir imatges reals de brutalitats convertim qualsevol indici d'indignació en indiferència. Al final, contemplar atrocitats ens fa canalles.

Doncs cada cop és més fàcil filmar-les.
I em preocupa: quin soldat no voldrà filmar la degolladissa amb el mòbil? Serà una exhibició de misèries que ens tornarà miserables.

Per què ho diu tan segura?

Sóc historiadora del dolor, la guerra, l'abús, la violació... Es recorda d'Abu Graib?

Imatges de tortura a l'Iraq.
Però la majoria no les va veure per jutjar-les sinó que les va consumir banalment. No ens interessava defensar la dignitat humana, perquè si hagués estat així, la segona tongada de fotos també ens haurien interessat. I, en canvi, gairebé ningú no les va publicar, perquè la notícia ja s'havia consumit.

Alguns periodistes creuen que mostra la barbàrie ajuda a impedir-la.
La història mostra que no és cert. He dedicat la vida a la història de la guerra, la violència i el dolor.

Per què?
El meu pare era metge i vam construir un hospital a Haití, on vaig créixer i vaig veure-hi barbaritats. Però no només les vèiem, les combatíem. Per això vaig estudiar la violència i també perquè no hi havia cap dona historiadora de la guerra i vaig creure que hi aportaria alguna cosa.

Ho ha fet.

Després em vaig apassionar amb la lectura de les cartes de soldats anònims a les seves dones, als fills, a les mares. La història dels sense història: més interessant que l'oficial.

Per exemple...
Recordo l'amo d'una botiga de Londres reclutat per al front, hi comet crueltats horroroses i després escriu amb tendresa unes cartes dolces i profundes a la dona i als fills.

Els humans som capaços d'això.
Li donaria la raó si tots els soldats sempre es comportessin com a bèsties sense escrúpols, però per què en les mateixes circumstàncies uns són persones i d'altres actuen com a torturadors o ultratgen cadàvers?.

...?
Em nego a acceptar -com els candidats republicans a la Cas Blanca- que orinar-se sobre un cadàver formi part de les inevitables coses de la guerra. És una covardia i una falta de disciplina:en primer lloc dels vexadors de cadàvers i després d'uns comandaments incapaços d'imposar-la.

Exhibir la violació també ens fa indiferents a la seva vilesa?

Em temo que es repeteix l'anterior paradoxa dels vídeos: hi ha hagut campanyes massives de conscienciació i la legislació ha avançat molt, però no tots nosaltres.

Per què no?
Les lleis han progressat més que les persones: fins als anys setanta al Regne Unit era legal que un marit violés la seva dona. I avui la majoria de les violacions continuen produint-se en el matrimoni, en la família i entre amics i coneguts. Només una petita part les cometen estranys.

Per què creu que és així?
Perquè la víctima que denuncia continua arruïnant la seva vida. Una enquesta del 2010 va revelar que una de cada tres britàniques creia que en una violació la víctima sempre tenia almenys una part de la culpa.

Què proposa vostè?

Les lleis han millorat, però no les consciències. Ara només avançarem amb una revolució de les consciències. Per això demano la complicitat dels homes per assumir una part dels valors femenins. Sigueu més femenins i sereu menys violents i més feliços.

Escriu una història universal del dolor: què li'n fa més mal?
Celebro els avenços de la ciència i els analgèsics, però també observo que hem reduït el dolor a símptoma localitzable i liquidable: a pures molècules.

I això és dolent?
El dolor durant segles va ser també una veu que et revelava coses de tu mateix. El dolor parlava de tot l'ésser malalt i tenia sentit i de vegades transcendència. Per a alguns era una manera de parlar amb Déu o fins i tot un passaport cap a l'eternitat.

Francament: no ho trobo a faltar.

Em sap greu la pèrdua d'aquesta part del dolor revelador. El doctor escoltava tot l'ésser del pacient i no es limitava a diagnosticar-ne només la part malalta.

Com que el dolor no tenia remei, s'hi buscava un significat...

Jo crec que encara el té. Però se silencia amb la despersonalització de la medicina. El metge ja no vol sentir el pacient queixar-se; això destorba la diagnosi, perquè ja no li interessa tot el pacient com a persona, només el seu fragment malalt. I nosaltres no som fragments sinó éssers únics.

No és millor avui que es pateix menys?

El dolor en conjunt no ha disminuït, perquè avui es fan intervencions que abans ni s'haurien intentat.



“Dones guerreres”

Accepto el consell de la brillant assagista Joanna Burke per evitar les agressions sexistes: "Sigues més femení", però no comparteixo la tesi que ser-ho em faria menys violent. No cal evocar, com Sarkozy, Joana d'Arc, per entendre que el poder no té sexe. Per això, feminitzar-nos no ens farà millors si això comporta concentrar l'autoritat en femelles alfa. No és el sexe sinó l'existència de contrapoders el que evita l'abús d'autoritat. Per això crec que, quan elles tenen el poder d'iniciar una guerra -vegeu la pel·lícula sobre Thatcher- no es neguen a causa del seu sexe a declarar-la. I les línies que la mateixa Bourke dedica a les violacions perpetrades per dones en donen fe.



LLUÍS AMIGUET



dijous, 1 de desembre de 2011

ENRIQUE ALCAT, expert en comunicació

 “És preferible influir que manar”



Tinc 49 anys. Vaig néixer a Pamplona, i visc entre Madrid i Barcelona. Sóc solter i sense fills.  Ensenyo com comunicar a directius d’empreses. Crec en Déu i sóc catòlic practicant. Jesucrist ha estat la persona més influent de la història. Enganyar mai no és un bon negoci.



En què consisteix influir?
Influir consisteix a “fer fer”: o sigui, aconseguir que algú faci el que tu vols que es faci.

Això és manar.
No, no és el mateix! És preferible influir que manar, seguríssim.

Per què?
Perquè influir és més subtil que manar: si influeixes, aconsegueixes que els altres facin una cosa convençuts que fer-ho és el més convenient per a ells, a més de ser-ho per a tu.

Quina persona diria que ha estat la més influent de la història?

Jesús de Natzaret! Miri que la seva influència s’està notant des de fa 21 segles...

I després?
Savis com Sòcrates i Aristòtil, i científics com Darwin, Einstein i Pasteur.

I avui?

Tecnòlegs com Bill Gates i Steve Jobs, potser més que polítics com Angela Merkel i Barack Obama, que també.

Aquests, pel poder que tenen.
Per la seva visió del món i per la capacitat de comunicar-la i de convèncer-nos. Però també influeixen molt futbolistes com Iniesta o Messi.

Però si gairebé no parlen!
I què? És que es comunica també amb el silenci, amb el gest... Tot comunica! Tot. No només la paraula. Iniesta i Messi són reconeguts arreu del món, i no únicament pel bon futbol: hi ha alguna cosa més.

Que és...?
A Cristiano Ronaldo li criden als estadis “Messi, Messi!”, i això que ell també és un futbolista extraordinari. Però... comunica molt malament! No facis gestos despectius, mai no diguis “sóc guapo, ric i bo”, encara que ho siguis! No, no: aconsegueix que els altres ho diguin de tu.

Això aconsegueixen Iniesta i Messi.

Perquè comuniquen bé mitjançant la seva actitud: és a dir, amb senzillesa i humilitat.

Per influir, és millor ser humil?
Sí! La prepotència no influeix: causa rebuig. Bush, tan poderós, és avui el president menys valorat de la història del seu país...

I què me’n diu d’Aznar?
Si et saltes valors ètics, la teva influència se t’acaba girant en contra. I Aznar, que va anar incrementant la seva influència..., al final va mentir. I això avui l’erosiona. Al final, tot se sap! Enganyar mai no és un bon negoci.

Què hauria d’haver fet?
No intentar treure suc de l’11-M, sinó convocar un comitè de crisi amb els líders de les altres forces, pilotar les solucions... i designar un bon portaveu (no Acebes!).

Quin consell li donaria a Rajoy per comunicar bé i influir millor?

No torni a llegir papers en els debats i discursos. Digui sempre la veritat. I actuï ja.

Per què ja?
La gent està esperant decisions! A partir d’ara, la comunicació és decisiva: haurà de ser medul·lar en aquest nou govern.

Per influir bé, és millor ser poderós?
No cal! Influeixes tu, influeix un taxista, influeix una mestressa de casa, influeix un professor... Cadascú influeix en el seu cercle, amb efectes que poden ser molt notables.

Però és millor ser mediàtic, no?

Arribes a més gent, és veritat..., però això no garanteix influència. Tu, jo, tots volem influir... I tots podem fer-ho!

Un blogaire va influir: s’ha carregat la publicitat del programa La noria.
Per efecte contagi entre anunciants, potser perquè ja es respirava que era hora de corregir la televisió que es fa.

Pot un treballador influir més que els seus superiors en una empresa?
Un treballador pot ser tan popular entre els companys..., que els caps comptaran amb la seva influència pel bé de l’empresa.

Què més es necessita per influir?

Conèixer bé el grup al qual t’adreces. Esbrina com pots resultar simpàtic: si vols influir-hi, d’entrada..., procura caure bé!

Sí?

És més determinant això que el que diguis després. I si has de parlar, recalca als primers minuts les idees centrals, repeteix-les..., i resumeix-les al final. Ah, i fes-los riure!

Influeix més l’humor que la serietat?

“El riure és la distància més curta entre dues persones”, va dir George Bernard Shaw, i és veritat. Sigues alegre, sigues positiu. Com a mínim, d’entrada, tu somriu!

Com a assessor, què és el que més li demanen executius, directius i empresaris?

Senten pànic a l’hora de parlar en públic i tractar amb periodistes! Els entreno a fer-ho, a respondre preguntes hostils... I acaba agradant-los! Entenen que és millor estar preparats per si arriba una crisi...

Quin consell d’or els acostuma a donar?
Que es preparin bé: “La millor improvisació és la que es prepara”, va dir Churchill. I que sàpiguen escoltar: res de deixar anar rotllos. “El savi no diu tot el que pensa, però pensa tot el que diu!”, va ensenyar Aristòtil.

A Espanya costa de parlar en públic...

No ens ensenyen a fer-ho a l’escola, des de petits, ni a debatre... I és essencial!

Què mes hauríem d’aprendre?

A verbalitzar per escrit els pensaments, per focalitzar conceptes amb paraules precises: “Una paraula mal col·locada espatlla el pensament més bonic”, va assenyalar Voltaire.

Què tenen en comú els influents?
Saben fer-te veure que també tu surts guanyant si fas el que proposen. Ser líder de debò consisteix en això! Ho va dir molt bé John Maxwell: “La veritable mesura del lideratge és la influència, ni més ni menys”.



“Influeix!”

“Si comuniques malament, influeixes malament”, explica Ferran Adrià, que dóna suport al llibre d’Enrique Alcat –¡Influye! (Alienta), subtitulat Claves para dominar el arte de la persuasión–, del qual Sandro Rosell diu que ha après a “pensar de manera complexa i comunicar de manera senzilla”. Alcat ensenya a comunicar a futurs empresaris que estudien a l’IE Business School, i afirma que tots influïm en certa mesura en el nostre entorn, però que podem millorar aquesta capacitat d’influència. Posa per escrit les teves idees per aclarir-les, desgrana-les sense llegir-les i sense donar-hi voltes, adapta el llenguatge a l’auditori, busca l’emoció i el riure..., i comunicaràs bé per influir millor.



VÍCTOR-M. AMELA



dimarts, 3 de maig de 2011

ABHIJIT V. BANERJEE, fundador del Laboratori d’Acció Contra la Pobresa


“Contra la pobresa ens sobren teories i ens falten experiments”


Tinc 50 anys: ja percebo que el meu temps és limitat. Vaig néixer a Bombai: hi vaig aprendre que en els pobres també hi ha riquesa. Molts polítics tenen una fantasia de país i  s’entossudeixen a encaixar-hi la realitat. Prou teories sobre la pobresa!: experimentem i actuem




De vegades sentirà que els pobres ho són per ganduls i altres que són grans emprenedors; li diran que la pobresa els fa violents i, després, que en realitat els transforma en passius; li asseguraran que la necessitat els fa lladres i l’endemà que, en el fons, els fa nobles...


De la pobresa, els rics en diuen de tot.
I haurà sentit infinitat de fórmules per combatre la pobresa al món.


Sovint també contradictòries.
Als països rics hi ha manifestacions demanant més ajuda per al Tercer Món, però també altres afirmen que és precisament l’ajuda del Tercer Món la que en perpetua la dependència i la misèria.


Confesso que he pensat totes dues coses.
I sap per què? Perquè tot tipus d’especialistes han elaborat grans teories, però ningú no ha preguntat els pobres i, menys encara, n’ha estudiat el comportament.


I li agraeixo que no em demani diners.
És que no es tracta de quants diners tenim sinó de com es gasten.


Això també serveix per aquí i ara.
Perquè si haguessin escoltat els pobres i comprovat per què actuen com actuen, sabrien que són senzillament com nosaltres: responen a incentius i desincentius i de vegades poden adoptar decisions errònies després de raonaments correctes.


Llavors...?
Per millorar les seves vides no serveixen ideologies salvadores ni grans líders ni santons ni fórmules màgiques ni doctrines infal·libles...


Déu meu, llavors són com nosaltres!
Només es poden obtenir petits avenços en necessitats concretes... A poc a poc.


Doncs igual que aquí.
No serveixen els grans principis com “augmentar la despesa en educació”. És un bon principi, sí, però el que millora la vida dels infants pobres és una mica molt més concret...


Per exemple.
Exemple! Aquesta és la paraula: assaig, experiència, prova i error, mètode empíric científic... I és el que fem: no elaborem més teories; experimentem sobre una mostra de la població pobra i els resultats poden aplicar-se a gran escala.


Això hauria de ser l’acció de govern.
No ho és, perquè els polítics creuen més en les seves idees que no en la realitat, per tant no els interessa el mètode empíric. S’inventen països imaginaris on la gent es comporta com en les seves fantasies i les projecten en la realitat sense preocupar-se de conèixer-la.


Veig que és un defecte universal.
Creuen poder ordenar a la realitat com comportar-se quan haurien d’aprendre de la realitat com s’han de comportar ells.


Això serviria per a totes les economies.
Això no obstant: quants experiments es fan sobre la conducta real de les persones? Ja que aquest és el primer pas contra la pobresa!: que els que prenen les decisions es prenguin la realitat seriosament. 


Un polític que experimentés –i pitjor encara si ho diu– no estaria ben vist.
Però afortunadament nosaltres som economistes. I és això el que fem: experimentar al Laboratori d’Acció contra la Pobresa. Ja som a 44 països i tenim cinc oficines peraLlatinoamèrica, l’Àfrica, Àsia, Amèrica del Nord i Europa amb 55 professors associats a 200 projectes.


Quins projectes?
Li parlava de la futilitat dels grans principis: “Invertir en Educació”... Sí, però, per exemple, 
això podria portar a comprar llibres de text pensats per a fills de gent que ja llegeix en barris de classe mitjana... Aquests llibres a un nen del carrer no li serveixen.


Per què?
No són fets per a ell. Tampoc no millora en res la seva vida el pla d’estudis ideat per un pedagog que digui: “A tercer ja ha d’estudiar Historia”...Però si no sap llegir, com estudiarà Història!


Vostès què proposen?
Els petits detalls són de gran importància. Experimentem amb videojocs i en vam trobar un que va augmentar les habilitats matemàtiques espectacularment amb una competició per llançar escombraries a l’espai.


Tant de bo l’hagués tingut a l’escola.
Per què els programes de vacunes gratuïts no funcionen i encanvi els pobres compren medicines que no necessiten?


...?
Vam fer experiments a diversos llogarets i vam comprovar que quan es vacuna hi ha d’haver un metge -autoritat– davant; ara els programes de vacunació tenen sempre metge present i sí que funcionen.


L’hi van dir els mateixos pobres.
Amb la seva conducta. Un altre exemple: tothom explica com el sistema de castes condiciona la democràcia de l’Índia... 


I amb grans conceptes: Llibertat, Justícia, Igualtat.
Doncs nosaltres vam anar a un poble i vam experimentar: vam donar petites xerrades amb un sol argument pràctic: si en comptes de votar per la teva ètnia o casta, votes pels teus interessos, el vot és més útil per a tu i per a tothom.


Consell de validesa universal.
Doncs així vam aconseguir canviar el sentit del vot del poble!


Com feien aquestes xerrades?
Amb titelles. Ja li he dit que els petits detalls són més importants que els grans principis.


L’aprenentatge comença amb el joc.
Els pobres són persones: raonen! Si se’ls donen bons arguments, són capaços de millorar les seves conductes.






Amiguets del carrer


No podem decidir la durada de la nostra vida, però sí la intensitat amb què la vivim. I el professor Banerjee vivia a fons quan investigava a Harvard o el MIT –n’és autor de referència–, però hi viu encara més ara que la seva investigació millora l’existència d’altres persones. I hi ha unes “persones” –m’explica– molt especials per a ell: els infants pobres del suburbi (slumdog) amb qui jugava (“eren més llestos que jo”) quan creuava el reixat de la seva casa de classe mitjana a Bombai. Si goglegeu Banerjee –estrella del congrés Imebe de la UPF i la UAB– comprovareu que avui viu amb més intensitat que mai, perquè amb els seus experiments ajuda milers d’aquells amiguets.




LLUÍS AMIGUET



dimecres, 9 de desembre de 2009

ISABEL RODÀ, especialista en Tárraco

"En Tárraco, Roma aprendió a ser Roma"


Tengo 61 años. Nací en Barcelona y trabajo en Tarragona. Soy catedrática de arqueología y directora del Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC). Estuve casada y tengo dos hijas, un nieto y otro en camino. Soy librepensadora y creo en la parte positiva del ser humano


¿Cuándo fundaron Tárraco los romanos?
En el año 218 a. C. Ya frecuentaban antes las costas ibéricas, por Empúries.

¿Qué les atrajo aquí?
Roma envió aquí a los Escipiones para cortar la retirada a Aníbal. Y Roma ya se quedó.

¿Qué aportaba este lugar a Roma?
El excelente poblado íbero del lugar, Kese, que cooperó con los romanos. Y alzaron las murallas ciclópeas de Tárraco, ¡las más antiguas del orbe romano fuera de Italia!

¿No hubo sometimiento?
Roma tenía músculo militar, pero seducía con su civilización: construía infraestructuras potentes y deslumbrantes. ¡En Tárraco, de hecho, Roma aprendió a ser Roma!

¿Qué quiere decir?
Desplegó su cultura, su derecho, su talento constructor... Acueductos, calzadas, alcantarillas, templos, circo, teatro, anfiteatro...

¿Qué monumento le interesa más?
En el 2010 excavaremos bajo la catedral: yace un templo a Augusto del año 15 d. C. octástilo: ocho columnas en la fachada, ¡hay pocos así! Tácito escribió que era un ejemplo para todas las provincias del imperio.

¿Qué le asombra más de la ingeniería constructiva romana?
¡Más de un martillo neumático se nos parte al topar con el cemento romano! Inventaron el opus caementicium, el hormigón,  argamasa solidísima: ¡construían para siglos!

¿Sin escatimar en medios?
Sobredimensionaban la obra, construyendo con más solidez y seguridad de la necesaria. Por eso aún podemos cruzar puentes romanos... Con sus vías querían que los correos circulasen veloces por todo el imperio.

¿Qué peso tuvo Tárraco en Hispania?
Fue capital de la Hispania citerior, más de la mitad de la península Ibérica. En el año 69 d. C., celebrando la expansión del derecho romano a toda Hispania, se remodeló Tárraco con mármol de Carrara...

Vaya lujo…
Sí. El material más caro era el pórfido rojo de Egipto, que también se usó.

¿Cómo se debía vivir por aquí?
Era un puerto muy activo, corría buen dinero, hubo un alto nivel de vida, ¡mejor que el de toda la alta edad media! Alcantarillado, baños, termas públicas... ¡No me importaría vivir ahí como una esclava de casa bien!

¿Esclava?
Cuándo Escipión quiso liberar a esclavos suyos por no poder mantenerlos, ¡ellos se resistieron! Hubo también amoríos entre amos y esclavas, incluso liberadas para casarse.

¿Qué papel tenía la mujer aquí?
Ninguno político, aunque sí tuvo poder fáctico: por ejemplo, como esposa del flamen (sacerdote provincial), curador del culto imperial, institución muy potente aquí.

¿Qué sabemos de los ricos de Tárraco?
Les pirraba tomar aguas salutíferas en Caldes de Montbui, y tenemos nombres: Marcus Fonteius Novatianus (agradece al dios Apolo un hecho favorable), Lucius Minicius Apronianus, Lucius Vibius Alcinous...

¿Qué comían en Tárraco?
Había por las calles tiendas de comida rápida de legumbres cocidas, Y comían pescado, fruta, pan, frutos secos, aves, cerdo...

¿Y vino?
Del ager Tarraconensis (campo tarraconense), que incluía el actual Penedès y daban un vino buenísimo, según afirmó Plinio.

Elija un día para pasar en Tárraco.
Durante una estancia de Augusto, a ver cómo se desenvolvía.

¿Era Poncio Pilatos de esta ciudad?
No. Hay una torre romana llamada de Pilatos, pero no es el de los Evangelios.

¿Desembarcó aquí San Pablo?
Es plausible, pero no hay evidencia. Su compañera Tecla es nuestra patrona. Sí sabemos que en el 259 se martirizó en el anfiteatro a Fructuoso (obispo), Augurio y Eulogio, que murieron quemados. Hay una gran necrópolis cristiana junto al río Francolí...

¿Siguen aflorando restos romanos?
Sí. Muchos se han malbaratado. Antes las ruinas eran obstáculos para el progreso… Ahora, con arqueología preventiva, vemos qué hay, investigamos y hacemos compatible su preservación con las nuevas obras.

¿Es siempre eso posible?
Lo es con imaginación y buen gusto: verá tiendas que integran un mosaico romano, arcos del circo alojando un restaurante... ¡Un buen camino: es patrimonio enraizado!

Bravo.
Tarragona es la ciudad del mundo con más instituciones de tutelaje del patrimonio. ¿Sabía que las columnas de la fachada del Palau de la Generalitat, en Barcelona, provienen de un templo de Tárraco, esculpidas en granito de Troya?

Veo que a Tárraco llegaban productos de todas partes...
Especias de la India, cerámica, travertino de Tívoli, joyas, camafeos, cristales... Y exportaba hierro de Gavà, sal de Cardona, metales y aceite de Bética... Los restos de las ánforas se apilaban en Roma en un gran vertedero, impresionante obra de ingeniería: formaron el actual monte Testaccio.

¿Se siente usted heredera de romanos?
Apellidos como Vidal o Nadal y topónimos como Cornellà derivan de Vitalis, Natalis o Corneliana; la deriva del interior hacia la costa se daba ya entonces: acudían a Tárraco gentes de la tribu Aniense, de Cesaraugusta (Zaragoza)... Sí, hay una continuidad: somos los romanos de hoy. Y una lección: la causa del declive romano fue la corrupción.



Patrimonio mundial

Los Escipiones, la más poderosa familia romana del siglo III a. C., eligió este lugar para instalarse: Tárraco. Desde aquí Roma controló toda la península Ibérica. A la señora Rodà le emociona leer lo que hace dos mil años escribieron los antiguos habitantes de su ciudad sobre las piedras: Tarragona es patrimonio mundial de la humanidad gracias a su esplendor romano, que organismos como el ICAC se afanan por preservar y enaltecer. Rodà me cita a Virgilio para entender a aquella gente: "Unos saben del movimiento de los astros; otros reproducen rostros en estatuas que parecen vivas; tú, romano, recuerda que te toca gobernar, imponer la costumbre de la paz y someter a los soberbios".



VÍCTOR-M. AMELA