dijous, 9 de febrer de 2012

TIM JACKSON, professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey

“Cal establir mesures per frenar el consum”



Tinc 54 anys. Britànic. Dirigeixo el Grup d'Investigació sobre Estils de Vida, Valors i Medi Ambient (Resolve), que assessora polítics britànics.  Separat, tinc tres fills. L'estructura econòmica actual no serveix ni a la societat ni al planeta. Sóc un agnòstic devot. 



Avui la prosperitat és inseparable del creixement econòmic, de l'expansió constant.
 
Preu per preu, sabates grosses.
Per mi això no és prosperitat i a sobre aquest model no funciona.

Defineixi'm prosperitat.
Necessitem unes condicions materials per viure bé: menjar, cases condicionades, roba... Però més enllà d'això, la prosperitat té a veure amb la salut, les bones relacions, el fet de pertànyer a una comunitat dotada de vitalitat, tenir confiança en el futur i un sentiment de propòsit en la vida.

Això és filosofia, no economia.
S'equivoca, a banda que acumular i consumir no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament; de fet, la crisi que ara vivim és la conseqüència d'aquest sistema insostenible.

Basat en el crèdit i el deute.

Amb aquesta obsessió de buscar el creixement, el que hem aconseguit és minar el creixement i la sostenibilitat del sistema. El sistema és insostenible des del punt de vista ecològic, i inestable des del punt de vista financer.

Com s'ha de fer, per escapar-se del creixement sense enfonsar l'economia?
En el sistema actual, és impossible: si el creixement s'atura, el sistema s'enfonsa.

I doncs?

Proposo prosperar (en el sentit que dèiem abans) sense créixer, un model macroeconòmic que permeti estabilitzar l'economia. Per fer-ho hem de tenir en compte on invertim els diners. Digui'm què és la inversió?

...?
La relació entre el present i el futur: protegir els valors que tenim ara perquè hi continuïn sent en el futur; amb aquesta premissa, els objectius d'inversió serien els que permeten mantenir les condicions socials, els valors ecològics i l'estabilitat.

Així, doncs, caldria reformar els mercats financers.
Efectivament, i replantejar-se quin és l'objectiu d'una empresa.

Fins avui, fer diners.
Doncs han de produir més serveis que objectes: salut, educació, serveis socials, lleure, cultura, protecció d'espais verds, construcció d'espais comunitaris...

Però tot això vol diners.

Però també generaria ingressos, si els mercats de capitals hi apostessin. El problema és que l'economia actual menysté les empreses que es basen en el servei. Jo en dic el sector Ventafocs (que abans de ser princesa feia feines domèstiques útils no remunerades). Si el comparem amb una altra mena de sector empresarial no li veiem tant potencial de creixement.

Bé..., és que no en té.
S'hauria de permetre que aquest sector de l'economia anés al ball, perquè produeix serveis en comptes de materials, i proporciona una ocupació que té sentit per a la gent i amb un impacte mediambiental molt baix.

Fóra bonic, sí.
Ja sé que és complicat, perquè els beneficis que dóna aquest sector no són ràpids i per tant requereixen una inversió a llarg termini, comunitària... Permetria que la gent invertís en una cosa carregada de sentit, i més segura.

...
Aquesta mena de fons, que ja existeixen a petita escala, menys exposats als mercats financers, toleren més bé l'impacte que pugui produir una crisi financera.

Però l'educació, la salut..., no és una inversió, és una despesa.

Sí, un sector anticompetitiu, un forat per on marxen els diners. No li sembla patològic considerar el sector més important de present i de futur d'aquesta manera?

Hi ha algú que hi hagi apostat?
Noruega ha finançat sàviament en aquest sector Ventafocs aprofitant els recursos que ingressa pel petroli, i això els ha permès avançar d'una economia insostenible cap a un model sostenible.

D'acord, però els diners han sortit del petroli, brut, brut.
Proposo incrementar les inversions ambientals i desplaçar l'atenció de la despesa privada cap a la despesa pública, al mateix temps que s'estableixin restriccions fortes del consum de recursos. Cal apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació, establir una renda bàsica universal i també estipular mesures per frenar el consum.

Això fa por, però quines mesures?

Restriccions sobre la publicitat, i una redistribució dels ingressos i de l'ocupació mitjançant la reducció d'hores laborals.

I com reformaria l'estructura dels mercats financers?
Implicaria no només regular-los, sinó també alimentar les petites estructures financeres perquè puguin donar crèdits tous a les comunitats, és a dir que el petit sector empresarial també hi estaria implicat. Finançar una indústria que ja està buscant inversió ètica, que té en compte l'impacte mediambiental i social i que permet que la gent inverteixi en una economia real i útil per a la societat.

Què més?
Als polítics se'ls comencen a esgotar les idees, pretenen reduir el deute reduint la despesa social, la qual cosa fa decréixer l'economia i s'acaben perdent llocs de treball. Cal avançar cap a una estratègia a llarg termini que reformuli el sistema econòmic.



“Un estrany al regne”

Com a comissionat d'Economia del Govern britànic, el 2009 Jackson va presentar un informe a Gordon Brown per a la reunió convocada amb els líders del G-20. Aquest informe proposava una economia estable, sense creixement, que eviti tant l'ensorrada financera com l'ecològica. Cap líder no se'l va mirar, però va ser l'informe més descarregat pels analistes financers. Prosperidad sin crecimiento (editat per Icaria i Intermón Oxfam) s'ha traduït a 30 llengües i defensa que viure bé en un planeta finit no pot consistir a consumir cada vegada més i acumular cada vegada més deute. La prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l'economia s'hi ha d'adaptar.



IMA SANCHÍS



dimecres, 8 de febrer de 2012

CATHERINE HAKIM, sociòloga, neofeminista i autora de "Capital erótico"

“La bellesa s'hereta; l'atractiu... treballeu-vol-el!”



He dedicat la meva vida a lluitar contra la discriminació de la dona, inclosa la de les feministes puritanes que ens neguen el poder d'utilitzar el nostre capital eròtic. Sóc britànica, però admiro el feminisme carnal francès i llatí. Casada.  Crec en el poder de la bona perruqueria. 



La meva millor amiga la va acomiadar un banc de la City.

Sempre és un drama.
Li vaig preguntar què faria per trobar una altre feina.

Es va posar a estudiar un màster?
Va anar a la perruqueria; es va comprar roba i sabates; es va fer una manicura; es va posar un tint formidable (la veritat és que en portava un de barat); i es va aprimar uns quilets....

I...?
Sóc doctora en Sociología a la London School of Economics i després d'una vida dedicada a l'emancipació de la dona, li vaig aconsellar que augmentés el capital intel·lectual -i ho continuo aconsellant sempre- i ella, a més, va incrementar el capital eròtic. Va tenir èxit.

Per què li va resultar tan xocant?

Perquè tota una tradició de feminisme purità s'ha entossudit a negar el que és evident: ser atractiva et dóna poder.

I aquest poder molesta?
Al feminisme purità li fa por, per influència patriarcal, que sapiguem utilitzar aquest poder. Jo vaig decidir estudiar-lo. Vaig voler descobrir els seus mecanismes: com ens dona poder ser atractives, glamuroses i... sexis!

Jo també m'hi apunto!
Benvingut! La cosmètica masculina creix en plena crisi. Vaig dirigir una investigació sobre l'atractiu dels presidents de grans multinacionals suïsses...

I...?
A Occident un de cada quatre homes és atractiu, però entre els presidents, eren quatre els atractius per cada mediocre. Vaig demostrar que el teu atractiu personal -el teu capital eròtic- s'acaba transformant en èxit professional, polític i social.

No ha estat sempre així?
No tant. L'acumulació de capital eròtic decideix i decidirà cada vegada més. Perquè, en l'economia d'antany, no era tan important ser atractiu, ja que no estava tan terciaritzada; el sector serveis no era hegemònic com ara i que creessis valor no depenia tant de les relacions personals.

L'atractiu no feia l'agricultor.
I recordi la piràmide de les necessitats: ja hem superat el nivell de la supervivència, així que l'aparença és cada vegada més decisiva. A més, en la nostra societat multipantalla, la foto, la imatge: presència i telepresència compten per a tots a tota hora i lloc. Tenia foto quan va començar?.

Llavors ningú no firmava amb foto.
Avui el seu pentinat de la foto també decideix -per bé o per mal- si el llegeixen o no.

No sé si alegrar-me'n...
És el que hi ha! No sigui com els que ho neguen per narcicisme... ¿Potser creu que és tan atractiu, vostè, que no necessita cuidar-se com tots? Sigui humil i treballi-s'ho!.

Injust: ser guapo és loteria genètica.
Parlo d'atractiu i no de bellesa. La bellesa és simple absència d'imperfecció: és freda i només depèn de la teva herència genètica, però l'atractiu és una cosa personal, que aconsegueixes més enllà de la teva genètica.

La genètica és una dictadura aleatòria.
El repartiment d'intel·ligència és més aleatori i injust encara que el de bellesa. Més de la meitat del talent és heretat; l'atractiu personal depèn abans que res de tu mateix.

Defineixi capital eròtic.

Depèn de sis factors: l'obvi és la bellesa facial -s'hereta, però també es conrea- i la corporal, que inclou, per exemple, els andamis, i aquest sí que són un exercici de pura voluntat. El tercer és el bon gust a presentar -en el vestir, el pentinat i en mil altres detalls- els atractius físics esmentats.

Neixes amb bon gust o te'l fas?
Les dues coses. El quart factor és la vitalitat: aquesta energia que dónes als altres...

Hi ha qui només l'absorbeix.
Perquè només parla de si mateix; res menys atractiu que començar-ho tot amb un "jo...".

És parlar de qui més coneixes...

Ser interessant és interessar-se pels altres! El cinquè és saber-ho fer: cortesia, maneres. Des de fer servir tovalló fins a la subtil diferència amb què deixes lluir en una xerrada fins i tot a qui creus menys brillant que tu.

Això es ser mooooolt simpàtic!
És l'essència de l'atractiu personal: estar pels altres. La persona atractiva arriba a una reunió, a la feina, a una cita, i pensa: "Què els puc aportar?" I aquella altre persona a qui no trucaran mai més és la que calcula des d'abans d'arribar: "Què puc treure de cadascú dels que hi ha aquí?".

Ser atractiu inclou maquillar-se?
Maquillar-se és un acte generós: si vols que et cuidin, comença per cuidar-te tu per després poder-los cuidar millor a tots.

S'ha deixat -crec- el sisè element.

L'atractiu sexual, sens dubte. Compta en la intimitat, però també com a possibilitat o promesa en totes les relacions.

Vostè és una sexista?

Sóc realista. Hi ha feministes que t'acusen de sexista només per admetre la realitat del sexe: són puritanes disfressades de progres. Creuen que per reprimir l'erotisme, l'eliminaran. Aprenguem a utilitzar-lo com l'energia positiva que és!

Ai, que em posa en un embolic!
Ja hi estic acostumada! Admiro Simone de Beauvoir -i Christine Lagarde: educació exquisida, intel·lectual charmante: com llueix les seves joies!-. L'erotisme és una força a favor de les dones. I ella ho sap utilitzar.

Li diran frívola, lleugera, banal...

També hi estic acostumada: el masclisme i el feminisme puritans només considera "seriós" que siguem monges. Progres i feministes, però monges.




“Bellesa i sentit”

Catherine Hakim ha patit el boicot del feminisme purità anglosaxó des que va negar que el maquillatge, la faldilla i fins i tot unes mitges de reixeta arrosseguin a l'infern sexista i va demostrar que, molt al contrari, són font d'energia positiva i legítima per a les dones d'aquest segle. La mateixa Catherine, en pren nota, perquè la trobo més atractiva, assertiva i charmant avui que quan la vaig entrevistar fa tres anys a la London School f Economics. El feminisme malvestit dubtava llavors entre combatre-la amb tota la seva artilleria com a heretge o ignorar-la per frívola i desencaminada. Crec que el que és assenyat és escoltar-la i anar a comprar -si més no- una crema hidratant.



LLUÍS AMIGUET



dilluns, 6 de febrer de 2012

IRINA MATVEIKOVA, metgessa especialitzada en Endocrinologia i Nutrició Clínica

 “Tenim dos cervells: el del cap i el de l'estómac”



Tinc 46 anys. Vaig néixer a Rússia. He viscut a Polònia, Praga i Alemanya.  Des del 2003 visc a Madrid. Casada, tinc un fill (23). Els polítics s'han d'involucrar més en la vida ciutadana -sentir-se ciutadans- i els ciutadans més en la política. Som petites parts de Déu.



El meu estómac és intel·ligent?
Completament, és una xarxa extensa de neurones (100 milions) interconnectades.
Un segon cervell?
Sí, la seva estructura neuronal té la capacitat de produir i alliberar els mateixos neurotransmissors, hormones i molècules químiques que produeix el cervell superior.

La panxa té emocions?
Al sistema digestiu es produeix i s'emmagatzema el 90% de la serotonina del cos; la seva funció és essencial: absorció, aportació nutricional i moviments musculars. És la mateixa serotonina que en un 10% es crea al cervell superior i del qual depèn el benestar.

La famosa hormona de la felicitat la tenim a l'estómac?

Sí, per això hem d'escoltar més el sistema digestiu. De com sentim les tripes en depèn el nostre ànim, Si aprenem a escoltar-ne els senyals estarem més sans, perceptius i equilibrats.

Des de la digestió podem influir en les nostres emocions?
Hi ha una relació contínua d'intercanvi d'informació entre tots dos cervells. Un exemple: un restrenyiment crònic pot suposar una falta de serotonina, ens converteix en pessimistes i baixa la libido.

Així si cuides l'estómac pots millorar l'estat d'ànim.

Exacte. Si comences a reconnectar, sentir, entendre el que se't posa malament, ser conscient del que menges i com ho fas, al cap de quinze dies notes un canvi. La gent que escolta les tripes, que es fa massatges i que sap menjar, transmet més equilibri, comprensió, paciència i són més intuïtius.

¿...?
Si cuidem, i relaxem l'abdomen les neurones estomacals produeixen benzodiazepines, les molècules que utilitzem com a ansiolítics per relaxar i induir el son i per descontracturar els músculs.

I si no el relaxem?
Hi ha moltes substàncies químiques que produïm i que si no som capaços d'alliberar ens fan manifestar depressió, ansietat o cansament crònic.

Doncs digui'm com s'alliberen.
Començant amb petits canvis: menjar bé i amb pau. Anar al lavabo sense pressa, uns 15 minuts. L'intestí es mou un centímetre cada minut, és una ona de moviment muscular lenta, tranquil·la i equilibrada, cal respectar-lo.

D'acord.

És molt beneficiós fer un automassatge a la panxa, moviments molt suaus començant pel costat dret i avançant en el sentit de les agulles del rellotge; això relaxa el sistema digestiu. Fer diàriament deu minuts d'estiraments.

Què més?A mitja tarda, quan apareix el cansament respirar amb la panxa durant deu minuts. Un got d'aigua calenta en dejú amb unes gotetes de llimona o menta activa la funció muscular de l'estómac, vesícula i intestí. De tant en tant és aconsellable fer un cap de setmana de depuració a còpia de batuts de verdures. I fer exercici regularment.

Del sistema digestiu també en depèn la pell.
El sistema digestiu representa el 70% de les defenses. Si menges malament, tens molt restrenyiment o gastroenteritis, infeccions, o prens molts antibiòtics, es trastorna tot el trànsit, és a dir, la funció de filtrar, defensar, eliminar i absorbir.

Ja ho entenc.
Quan aquest sistema depuratiu, el més gran del cos, funciona malament, un altre òrgan, com la pell, n'agafa la funció. Les conseqüències són dermatitis, psoriasi, acne, pell atòpica, taques... símptomes que en un 80% tenen l'origen en la intoxicació interna.

Alimentar-se malament fa envellir?

Hi ha una connexió directa entre l'envelliment precoç, els processos degeneratius de pell i articulacions, i la salut de l'estómac.

En què, concretament?
Ja ho va estudiar Ilià Métxnikov, premi Novel de Fisiologia i Medicina el 1908; la fermentació pútrida a l'intestí és la raó principal de l'envelliment precoç. I el restrenyiment i la putrefacció proteica estan vinculats al desenvolupament del càncer i als processos degeneratius sistèmics prematurs.

Té cap solució?
Si la cel·lula està ben nodrida i hidratada i manté adequadament el procés d'eliminació i desactivació de les toxines i dels radicals lliures pot ser jove i activa durant molt de temps.

Cal rentar l'intestí?

Amb la vida que tenim (sedentària, estressada, alimentació amb poc control de qualitat...) no eliminarem tot el que ingressem i per tan absorbim toxines, patim putrefacció, inflamació, intoxicació i les defenses baixen. Fer hidroteràpia de còlon una vegada a l'any és molt recomanable.

Cap altre consell?
Jo recomano als pacients que de tant en tant, durant un mes, retirin de la dieta el blat, el sucre, els lactis i l'alcohol; i fora també els cereals, el llevat de l'arròs, la civada i una mica de sègol. El 80% dels pacients que tracto resulta que són intolerants al blat. Descansar de menjar blat és una manera de purificar-se.



“L'univers interior”

Llegint Inteligencia digestiva (La Esfera de los Libros) m'assabento que la capacitat del meu estómac de generar àcid clorhídric pot arribar a nivells industrials i que el meu suc gàstric pot dissoldre un tros de metall, i el plàstic, en poques hores. M'assabento que tenim un "estat microbià" intel·ligent amb regles i divisions socials a les entranyes. "Almenys 400 soques que necessiten menjar i que produeixen subproductes beneficiosos o tòxics i ens poden ajudar a elevar les defenses o reduir-les".
A la seva clínica de salut digestiva de Madrid i a la consulta a Barcelona (www.inteligenciadigestiva.com) Matveikova enfoca els problemes digestius amb una visió holística.



IMA SANCHÍS



dijous, 26 de gener de 2012

JOANNA BOURKE, historiadora de la violència, la guerra, la violació i el dolor

“Sigueu més femenins i sereu menys violents 
i més feliços”



Edat? Em diverteixo creixent, però ja no em conformo a descriure la realitat, com abans: ara la vull millorar. Vaig néixer a Nova Zelanda, però vaig créixer a Haití: hi vaig aprendre què és la violència vivint-la. El dolor ens revela coses de nosaltres mateixos.  Col·laboro amb el CCCB. 



Mirem ara el vídeo de soldats dels EUA orinant sobre els cadàvers d'iraquians abatuts?
No cal.

Podem veure'l cada dia a totes hores: això ens fa més bones persones?
És que no el veiem: el consumim. No és una mirada responsable sobre una salvatjada que passa de la indignació a l'acció...

Tant de bo.
...sinó un consum banal d'imatges per satisfer la nostra curiositat i instints.

Veiem aquest vídeo com un videojoc?

A còpia de consumir imatges reals de brutalitats convertim qualsevol indici d'indignació en indiferència. Al final, contemplar atrocitats ens fa canalles.

Doncs cada cop és més fàcil filmar-les.
I em preocupa: quin soldat no voldrà filmar la degolladissa amb el mòbil? Serà una exhibició de misèries que ens tornarà miserables.

Per què ho diu tan segura?

Sóc historiadora del dolor, la guerra, l'abús, la violació... Es recorda d'Abu Graib?

Imatges de tortura a l'Iraq.
Però la majoria no les va veure per jutjar-les sinó que les va consumir banalment. No ens interessava defensar la dignitat humana, perquè si hagués estat així, la segona tongada de fotos també ens haurien interessat. I, en canvi, gairebé ningú no les va publicar, perquè la notícia ja s'havia consumit.

Alguns periodistes creuen que mostra la barbàrie ajuda a impedir-la.
La història mostra que no és cert. He dedicat la vida a la història de la guerra, la violència i el dolor.

Per què?
El meu pare era metge i vam construir un hospital a Haití, on vaig créixer i vaig veure-hi barbaritats. Però no només les vèiem, les combatíem. Per això vaig estudiar la violència i també perquè no hi havia cap dona historiadora de la guerra i vaig creure que hi aportaria alguna cosa.

Ho ha fet.

Després em vaig apassionar amb la lectura de les cartes de soldats anònims a les seves dones, als fills, a les mares. La història dels sense història: més interessant que l'oficial.

Per exemple...
Recordo l'amo d'una botiga de Londres reclutat per al front, hi comet crueltats horroroses i després escriu amb tendresa unes cartes dolces i profundes a la dona i als fills.

Els humans som capaços d'això.
Li donaria la raó si tots els soldats sempre es comportessin com a bèsties sense escrúpols, però per què en les mateixes circumstàncies uns són persones i d'altres actuen com a torturadors o ultratgen cadàvers?.

...?
Em nego a acceptar -com els candidats republicans a la Cas Blanca- que orinar-se sobre un cadàver formi part de les inevitables coses de la guerra. És una covardia i una falta de disciplina:en primer lloc dels vexadors de cadàvers i després d'uns comandaments incapaços d'imposar-la.

Exhibir la violació també ens fa indiferents a la seva vilesa?

Em temo que es repeteix l'anterior paradoxa dels vídeos: hi ha hagut campanyes massives de conscienciació i la legislació ha avançat molt, però no tots nosaltres.

Per què no?
Les lleis han progressat més que les persones: fins als anys setanta al Regne Unit era legal que un marit violés la seva dona. I avui la majoria de les violacions continuen produint-se en el matrimoni, en la família i entre amics i coneguts. Només una petita part les cometen estranys.

Per què creu que és així?
Perquè la víctima que denuncia continua arruïnant la seva vida. Una enquesta del 2010 va revelar que una de cada tres britàniques creia que en una violació la víctima sempre tenia almenys una part de la culpa.

Què proposa vostè?

Les lleis han millorat, però no les consciències. Ara només avançarem amb una revolució de les consciències. Per això demano la complicitat dels homes per assumir una part dels valors femenins. Sigueu més femenins i sereu menys violents i més feliços.

Escriu una història universal del dolor: què li'n fa més mal?
Celebro els avenços de la ciència i els analgèsics, però també observo que hem reduït el dolor a símptoma localitzable i liquidable: a pures molècules.

I això és dolent?
El dolor durant segles va ser també una veu que et revelava coses de tu mateix. El dolor parlava de tot l'ésser malalt i tenia sentit i de vegades transcendència. Per a alguns era una manera de parlar amb Déu o fins i tot un passaport cap a l'eternitat.

Francament: no ho trobo a faltar.

Em sap greu la pèrdua d'aquesta part del dolor revelador. El doctor escoltava tot l'ésser del pacient i no es limitava a diagnosticar-ne només la part malalta.

Com que el dolor no tenia remei, s'hi buscava un significat...

Jo crec que encara el té. Però se silencia amb la despersonalització de la medicina. El metge ja no vol sentir el pacient queixar-se; això destorba la diagnosi, perquè ja no li interessa tot el pacient com a persona, només el seu fragment malalt. I nosaltres no som fragments sinó éssers únics.

No és millor avui que es pateix menys?

El dolor en conjunt no ha disminuït, perquè avui es fan intervencions que abans ni s'haurien intentat.



“Dones guerreres”

Accepto el consell de la brillant assagista Joanna Burke per evitar les agressions sexistes: "Sigues més femení", però no comparteixo la tesi que ser-ho em faria menys violent. No cal evocar, com Sarkozy, Joana d'Arc, per entendre que el poder no té sexe. Per això, feminitzar-nos no ens farà millors si això comporta concentrar l'autoritat en femelles alfa. No és el sexe sinó l'existència de contrapoders el que evita l'abús d'autoritat. Per això crec que, quan elles tenen el poder d'iniciar una guerra -vegeu la pel·lícula sobre Thatcher- no es neguen a causa del seu sexe a declarar-la. I les línies que la mateixa Bourke dedica a les violacions perpetrades per dones en donen fe.



LLUÍS AMIGUET