dimarts, 3 de maig de 2011

ABHIJIT V. BANERJEE, fundador del Laboratori d’Acció Contra la Pobresa


“Contra la pobresa ens sobren teories i ens falten experiments”


Tinc 50 anys: ja percebo que el meu temps és limitat. Vaig néixer a Bombai: hi vaig aprendre que en els pobres també hi ha riquesa. Molts polítics tenen una fantasia de país i  s’entossudeixen a encaixar-hi la realitat. Prou teories sobre la pobresa!: experimentem i actuem




De vegades sentirà que els pobres ho són per ganduls i altres que són grans emprenedors; li diran que la pobresa els fa violents i, després, que en realitat els transforma en passius; li asseguraran que la necessitat els fa lladres i l’endemà que, en el fons, els fa nobles...


De la pobresa, els rics en diuen de tot.
I haurà sentit infinitat de fórmules per combatre la pobresa al món.


Sovint també contradictòries.
Als països rics hi ha manifestacions demanant més ajuda per al Tercer Món, però també altres afirmen que és precisament l’ajuda del Tercer Món la que en perpetua la dependència i la misèria.


Confesso que he pensat totes dues coses.
I sap per què? Perquè tot tipus d’especialistes han elaborat grans teories, però ningú no ha preguntat els pobres i, menys encara, n’ha estudiat el comportament.


I li agraeixo que no em demani diners.
És que no es tracta de quants diners tenim sinó de com es gasten.


Això també serveix per aquí i ara.
Perquè si haguessin escoltat els pobres i comprovat per què actuen com actuen, sabrien que són senzillament com nosaltres: responen a incentius i desincentius i de vegades poden adoptar decisions errònies després de raonaments correctes.


Llavors...?
Per millorar les seves vides no serveixen ideologies salvadores ni grans líders ni santons ni fórmules màgiques ni doctrines infal·libles...


Déu meu, llavors són com nosaltres!
Només es poden obtenir petits avenços en necessitats concretes... A poc a poc.


Doncs igual que aquí.
No serveixen els grans principis com “augmentar la despesa en educació”. És un bon principi, sí, però el que millora la vida dels infants pobres és una mica molt més concret...


Per exemple.
Exemple! Aquesta és la paraula: assaig, experiència, prova i error, mètode empíric científic... I és el que fem: no elaborem més teories; experimentem sobre una mostra de la població pobra i els resultats poden aplicar-se a gran escala.


Això hauria de ser l’acció de govern.
No ho és, perquè els polítics creuen més en les seves idees que no en la realitat, per tant no els interessa el mètode empíric. S’inventen països imaginaris on la gent es comporta com en les seves fantasies i les projecten en la realitat sense preocupar-se de conèixer-la.


Veig que és un defecte universal.
Creuen poder ordenar a la realitat com comportar-se quan haurien d’aprendre de la realitat com s’han de comportar ells.


Això serviria per a totes les economies.
Això no obstant: quants experiments es fan sobre la conducta real de les persones? Ja que aquest és el primer pas contra la pobresa!: que els que prenen les decisions es prenguin la realitat seriosament. 


Un polític que experimentés –i pitjor encara si ho diu– no estaria ben vist.
Però afortunadament nosaltres som economistes. I és això el que fem: experimentar al Laboratori d’Acció contra la Pobresa. Ja som a 44 països i tenim cinc oficines peraLlatinoamèrica, l’Àfrica, Àsia, Amèrica del Nord i Europa amb 55 professors associats a 200 projectes.


Quins projectes?
Li parlava de la futilitat dels grans principis: “Invertir en Educació”... Sí, però, per exemple, 
això podria portar a comprar llibres de text pensats per a fills de gent que ja llegeix en barris de classe mitjana... Aquests llibres a un nen del carrer no li serveixen.


Per què?
No són fets per a ell. Tampoc no millora en res la seva vida el pla d’estudis ideat per un pedagog que digui: “A tercer ja ha d’estudiar Historia”...Però si no sap llegir, com estudiarà Història!


Vostès què proposen?
Els petits detalls són de gran importància. Experimentem amb videojocs i en vam trobar un que va augmentar les habilitats matemàtiques espectacularment amb una competició per llançar escombraries a l’espai.


Tant de bo l’hagués tingut a l’escola.
Per què els programes de vacunes gratuïts no funcionen i encanvi els pobres compren medicines que no necessiten?


...?
Vam fer experiments a diversos llogarets i vam comprovar que quan es vacuna hi ha d’haver un metge -autoritat– davant; ara els programes de vacunació tenen sempre metge present i sí que funcionen.


L’hi van dir els mateixos pobres.
Amb la seva conducta. Un altre exemple: tothom explica com el sistema de castes condiciona la democràcia de l’Índia... 


I amb grans conceptes: Llibertat, Justícia, Igualtat.
Doncs nosaltres vam anar a un poble i vam experimentar: vam donar petites xerrades amb un sol argument pràctic: si en comptes de votar per la teva ètnia o casta, votes pels teus interessos, el vot és més útil per a tu i per a tothom.


Consell de validesa universal.
Doncs així vam aconseguir canviar el sentit del vot del poble!


Com feien aquestes xerrades?
Amb titelles. Ja li he dit que els petits detalls són més importants que els grans principis.


L’aprenentatge comença amb el joc.
Els pobres són persones: raonen! Si se’ls donen bons arguments, són capaços de millorar les seves conductes.






Amiguets del carrer


No podem decidir la durada de la nostra vida, però sí la intensitat amb què la vivim. I el professor Banerjee vivia a fons quan investigava a Harvard o el MIT –n’és autor de referència–, però hi viu encara més ara que la seva investigació millora l’existència d’altres persones. I hi ha unes “persones” –m’explica– molt especials per a ell: els infants pobres del suburbi (slumdog) amb qui jugava (“eren més llestos que jo”) quan creuava el reixat de la seva casa de classe mitjana a Bombai. Si goglegeu Banerjee –estrella del congrés Imebe de la UPF i la UAB– comprovareu que avui viu amb més intensitat que mai, perquè amb els seus experiments ajuda milers d’aquells amiguets.




LLUÍS AMIGUET